La forma de les coses

La forma de les coses, l’exitosa comèdia de Neil Labute, torna a Barcelona després de més de quinze anys. I torna, de la mà de Marc Rosich, amb la seva relectura contemporània del mite de Pigmalió encara en plena vigència. L’Evelyn, una explosiva estudiant d’art, escull com a objecte del seu amor l’Adam, un vigilant de museu, tímid i anodí. El que ell no sap és que, en nom de l’art, ella està disposada a tot.

Sinopsi

Quant series capaç de canviar per amor? Fins a quin punt podries trair la vida que has portat fins avui, els teus principis i, inclús, els teus amics? I d’altra banda, què és art? Què fa que una peça sigui considerada art i una altra, no? Quina frontera hi ha entre la genialitat i la presa de pèl? Tot s’hi val en nom de l’art en majúscules? Fins i tot l’abús? Aquests son els dilemes morals que Labute posa damunt la taula amb la seva faula, en què la influència magnètica de l’Evelyn sobre el mal·leable Adam farà trontollar-ho tot al seu voltant. Però mentre neix el nou Adam, els seus amics de tota la vida, la dolça Jenny i el bàsic Phil, no acaben de veure amb bons ulls la transformació.

Sota l’aparença d’una comèdia de parelles, Labute ha preparat un artefacte perquè, entre rialla i rialla, ens enduem més d’una reflexió. L’autor, però no dona certeses ni respostes, sinó que posa els interrogants en el lloc adequat, mentre seguim les evolucions d’uns personatges hilarants, gairebé de caricatura, però sobretot plens d’humanitat i flaqueses. I és això, el retrat d’aquesta humanitat i aquesta feblesa, el que fa de la comèdia una peça tan propera, i sobretot tan potent. 

Apunts sobre l'obra

La forma de les coses va arribar a la cartellera barcelonina, al Teatre Lliure, de mans de Julio Manrique, uns pocs anys després de la seva estrena a Londres el 2001, i va ser una de les cartes de presentació d’aquest dramaturg americà a la ciutat, on també ha triomfat amb comèdies com Gorda o Coses que dèiem avui. Ara Marc Rosich signa una nova versió que posa l’èmfasi en els mecanismes de la comèdia, però sobretot que demostra la vigència del text avui dia, en un món en què, de forma cada cop més exponencial, tots estem atrapats en la dictadura de les aparences, en l’imperi de la imatge.

Aquesta nova producció de la peça a la Sala Versus Glòries de Barcelona també arriba coincidint amb la seva reposició a Londres, al Park Theatre, vint anys després que, en la seva estrena mundial a l’Almeida Theatre, el text guanyés el premi Olivier. Però deixem que el mateix Labute comparteixi què pensa sobre que la peça estigui tan viva després de tant temps: “Aquest text m’ha donat moltes alegries al llarg dels anys, amb centenars de produccions a països arreu del món, i encara aguanta amb força. Tornar amb aquesta peça més de dues dècades després de la seva estrena és especialment excitant, per la possibilitat de donar a l’obra una bona sacsejada. És meravellós poder tornar-se a submergir en el món de l’Adam, l’Evelyn, el Phil i la Jenny i reviure les seves aventures, compartir de nou els seus secrets i tornar a comprovar els inevitables danys col·laterals provocats per les decisions finals de tots quatre personatges. Si ho haguessin sabut, algun d’ells hauria actuat diferent? Per a mi, la resposta, evidentment, és NO. Així és com crec que funciona el mon d’aquesta mena de gent, però sobretot perquè així és com ho vaig intentar escriure al seu moment. Us agradi o no us agradi, així és La forma de les coses.”