Tot fent Pigmalió

La meravellosa experiència amb el procés de creació i l’equip de Cartes d’amor ens ha portat a impulsar un nou repte amb el mateix equip creatiu: un "Pigmalió" adaptat a dos únics actors que es desdoblaran en tots els personatges de l’obra.

No és la primera vegada que la Lloll s’encara al personatge. Ja ho va fer fa més de vint anys enrere, sota les ordres de Dagoll Dagom. Ara, però, la nostra actriu còmica per antonomàsia s’encara al nou repte amb una mirada melancòlica, la d’una actriu que pot mirar enrere tota una carrera, però que en cap moment perd la ironia. Amb Manel Barceló com a partenaire de luxe, els dos actors desgranen les raons per què aquest clàssic contemporani els apassiona tant i es llancen a desgranar les picabaralles dialèctiques dels dos personatges, en un constant estira i arronsa còmic.

En la versió de Joan Oliver, el Londres de principis de segle XX passa a ser la Barcelona dels anys cinquanta, Eliza Doolitle es converteix en Roseta Fernandes i Higgins, en el professor Jordana, qui accepta el repte d’esborrar l’accent xava de la florista i fer-la passar per gran dama entre la societat burgesa. Per homenatjar algunes de les cançons més famoses del musical, la nostra Roseta i el nostre Jordana també han volgut fer un viatge especial i han anat a enfonsar-se en la infinitat de versions que se n’han fet en català, des de la icònica Núria Feliu fins al radiofònic Salvador Escamilla. 

Sinopsi

Hi ha personatges que queden gravats en la memòria. I la Lloll va quedar marcada pel primer cop que va veure Audrey Hepburn a My Fair Lady. Les cançons inoblidables, el guió a partir de Bernard Shaw, aquella gran pamela que portava a l’escena de les carreres d’Ascot... però sobretot el pols tens i constant entre la florista Eliza i el professor Higgins. Ara, a Tot fent Pigmalió, l’actriu compta amb la complicitat de Manel Barceló, per rememorar les grans escenes de text de la parella protagonista, però també les seves cançons favorites del musical. Fent servir la sucosa i ocorrent traducció al català de Joan Oliver, l’espectacle és una carta d’amor a la professió d’actor, però sobretot, en aquests moments tan crítics per a la llengua, és també un homenatge a la riquesa de registres del català.